Presentació del disc “Semilla del Silencio” (Horus - Muxxic 2001).

* Cents d’artistes editen el seus discs intentant que uns quants els facin cas. Són gotes de pluja en una turmenta, sirimiri confús entre cortines d’un aiguat torrencial.
Res. Els discs s’editen, es publiciten, sonen en alguna ràdio i la gran majoria acaben apilats en el racó dels discs que mai arriben enlloc, en part perquè ele seus destinataris naturals, el públic, no va aconseguir diferenciar una gota d’una altra. I és que ser músic significa que sempre s’ha d’estar disposat a perdre, a ser res, una veu sense ecos.
Moltes vegades ser artista consisteix en partir de viatge i no arribar enlloc.
Vull suposar que Antonio Orozco coneix aquesta qualitat aparellada al treball que ha escollit, vull suposar que ell canta i composa perquè hi ha algú que vol explicar i que el viatge en sí mateix ja li resulta apassionant encara sense conèixer on el durà.
Vull suposar que el seu desig és trobar complicitats que evoquen emocions en oïdes aliens.
Em van dir que presentés aquest segon disc. El vaig escoltar una vegada i vaig estar a punt de declinar la invitació. No em trobava còmode defensant a un artista que el seu primer disc es va quedar a l’estant dels discs que potser escolti algun dia. El vaig tornar a escoltar. Em sonava a coses ja escoltades, a aquell concebut rock d’arrel meridional que tant i tant s’ha explotat en el nostre país sense que s’hagi aconseguit res més que pluja sobre mullat. Vaig pensar en dir que no.
Consti que sempre m’ha semblat una estupidesa això de “escolta una altra vegada aquest disc, quant més el sentis més t’agradarà”. És una solemne rucada perquè els artistes amb vocació d’arribar directament al seu públic no tenen moltes opcions per deixar-se escoltar. Avui en dia s’ha d’arribar ràpid i a la primera. No hi ha temps. Sí, les coses podrien ser d’una altra manera, però són així i així s’han d’acceptar.
I, en canvi, sentint per segona vegada el disc d’Antonio Orozco, un barcelonès que diu haver descobert la necessitat de fer música passejant per Sevilla, vaig recordar que a la primera
m’havien arribat tres cançons.