Grabació en directe per 40 TV del bàsic de: Green Day.
Presentació del CD “Warning” (Warner Music - 2000).
“Warning” (Warner - 2000), el nou treball de Green Day és fantàstic, contagiós, un s’acostuma ràpidament a escoltar-lo, però, definitivament, no te res a veure amb los Green Day que vem conèixer quan eren uns adolescents desgarbats de 16 anys.
El viatge ha sigut llarg i complicat des que Green Day van deixar enrera l’escena del punk rock de East Bay per convertir-se en estrelles internacionals, i no tot ha sigut fàcil. Aparentement era com el somni de qualsevol adolescent fet realitat , però en realitat va suposar un dur esforç, amb la gent en contra, qüestionant a cada moment els seu valors més profuns. Quan van editar el seu darrer disc l’any 1997, Green Day sabia que era el moment de pendre’s una pausa, de mirar enrera i dedicar temps a la familia i els amics, i decidir qué era lo verdaderament importante.
Especialment per Billie Joe era necessari tornar a casa, on ell i la seva esposa havien criat els seus dos fills, però també tornar a aquesta normalitat que suposa ser una persona corrent.
Amb cinc discs a les seves esquenes, els membres del grup no tenien pressa per fer un atre, si més no fins que estiguessin segurs del que volien fer en el futur.
Les lletres segueixen carregades d’aquell sarcasme i aquella descarada rebeldia que sempre han caracterizat a Green Day, però quan en “Macy´s Day Parade” Billie canta: “Estoy buscando una nueva esperanza, la esperanza que nunca he tenido”, no hi ha dubte d’on està realmente el seu cor. El tema de
l’esperança apareix de nou en “Hold On”, una cançó que Billie va escriure per un amic que havia patit un un tremendo drama personal. Crèixer ja és complicat en sí mateix. Crèixer com estrella de rock sense convertir-se en una persona hastiada i cínica és poc menys que impossible.
Però Green Day se les ha enginiat per aconseguir-ho. Allà estàn aquells tres nois que porten tocant més de la meitat de les seves vides, que han fet gires por tot el pais i pel mon quan encara eren adolescents, que sols tenien 21 anys quan “Dookie” es va convirtir en disc d’or i després en multiplatí. La majoria dels grupos es conformaria amb adormir-se, gaudir del seu èxit i repetir la fòrmula que els va portar a la meta. Però l’única “fórmula” que Green Day ha tingut sempre és no tenir fórmula.
Des del principi el seu èxit els va arribar gràcies a que anàven a contracorrent. Se’ls va intentar classificar com grup de punk, però no cuadraven del tot en aquell estil, perque escrivien cançons d’amor càlides i sinceres. La resta dels punks no savian qué fer amb ells, però al final van arrivara la conclusió de que aixó era el què els convertia en punks. Be, potser és mentida i potser sí existeixi algo així com una fòrmula, i si existeix, te a veure amb aquelles “cançons d’amor càlides i sinceres”. Si tornem a l’any 1988, la majoria d’aquestes cançons parlaven de noies i amors no corresposos i de la inseguretat juvenil; ara, en el 2000, han crescut lo suficient per a incloure també temes com la familia, la llar, la recerca d’un lloc en el mon per viure, crèixer i sentir que pertanys a alguna banda. Són temes más amplis, pot ser, però segueixen sent cançons d’amor en el millor sentit de la paraula, i segueixen sent càlides i sinceres.