El "nota" de la metxa blanca, el cosí de Lobo López, l’amanuense del mariner Joselito, el català més sevillà: José María López Sanfeliú. Hauriem d’usar lletres de cos 48 per anunciar - colpeixin els tambors, sonin les trompetes - que Kiko Veneno ha tornat.
Però Kiko, amb la seva ment acerada, et respon que d’això res de res, que no torna ja que mai ha marxat. Lògica aplastant: en lo que portem de segle XXI ha fet centenars d’actuacions i que ha composat, enregistrat, produït.
Kiko sap d’esgrima verbal, llença estocades i renuncia a clavar. Que no però que sí. Accepta que es proclami que “El hombre invisible” suposa certa reconciliació amb la indústria discogràfica, després de la ruptura que va seguir a “La familia pollo”. Després de cinc anys, hi ha un nou treball de Kiko Veneno a les botigues i (creua els dits) a les ràdios i no, millor no parlar de les televisions.
Es tracta de destacar als que ens han enriquit la vida, els que ens ajuden a conèixer-nos més profundament, els que ens han millors persones. I aquí està Kiko Veneno. És l’autor de l’himne extraoficial d’aquella Espanya que va sorgir maca després de 40 anys de dictadura, “Volando voy”. El seu disc d’estrene, “Veneno” (1977) ha estat votat com l’obra més important del pop espanyol en revistes com “Efe Eme” i “Rockdelux”.
Una coincidència que reafirma lo evident: amb Veneno, es inventar una forma de fer rock en castellà, amb guitarres elèctriques o amb sonantas de pal però sempre amb l’alè del carrer, amb la frescor humana que dona el sol, amb l’esperit insurgent que obeeix a aquest convenciment.
Però, ai, Kiko no vol incidir en el passat. Kiko vol parlar de “El hombre invisible”. Un disc net, amorós, humà, propositiu, peleón, musicalment generós…
Aquests són els meus poders, sembla dir Kiko quan entra a disseccionar motius, processos i continguts d’aquestes tretze cançons. Parla d’ànima i tècnica, amb saviesa i convenciment. Parla sense pels a la llengua, sense caure en la temptació de mitificar-se. Parla meravelles del seu còmplice en la producció, Charlie Cepeda, i el seu equip d’instrumentistes.