El sol està entrant per les finestres de les habitacions de Nueva Vulcano.
Està inundant els seus racons amb una llum que sempre s'havia insinuat entre les cortines, però que mai havia aconseguit traspassar la seva intimitat.
Un sentit de la intimitat, de la reclusió espiritual que no sols ha estat sempre en els brillants i esglaiadores lletres d'Artur Estrada, sinó que emanava de les tancades notes de baix de Wences Aparicio i dels desesperats batecs de la bateria d'Albert Guàrdia. Aquest obscurantisme present en els seus dos discos, "Principal primera" (2004) i "Juego entrópico" (2005), sembla esvair-se per moments en aquestes dues noves meravelloses cançons. Com si es tractés d'un renéixer, Nueva Vulcano ens brinden les dues cançons més fresques, directes, lleugeres i lluminoses que hàgim escoltat mai, i la seva clarividència, equilibri i serenitat es contagien des de les seves primeres notes, atrapant més als seus ja nombrosos seguidors.