Estimada Najwa:
Primer he de confessar-te que, com molts altres, em quedi esbalaït (després intrigat) amb això que el teu nou disc seria en castellà. No em va sorprendre tant això d'una altra “nova” etapa teva. Un altre canvi més. Ja sabem de la teva personalitat (es diu carisma?). De la teva rumbosa força per perseguir expressar-te sempre com millor et sembla. Gràcies a aquesta actitud ens has cap deixat dels discos més bells del pop espanyol. I també diverses de les cançons més emocionants que hem pogut sentir. I això, clar, és més que suficient.
Així que amb alguna cosa d'escepticisme, i alguna cosa de morbosa curiositat, comença a sonar el teu nou àlbum. Generant la tensió d'una obra que no deixa indiferent. Encara que això se suposava per endavant. El resultat és definitivament enlluernador.
No se si tens, o no, una percepció precisa del món, com algú em va explicar de tu. Però si que fas unes cançons denses, de les que resulta difícil escapar. Que el repte de cantar en castellà ho has superat entrant pel camí a contracorrent. En aquests temps en què la música popular aquesta trufada de llocs comuns, de vulgaritat patètica i de sons que semblen reclamar terapèuticament el silenci, les cançons del teu nou disc dignifiquen la música.
Cançons amb lletres audaces, concebudes, sembla que amb el cor obert. Més d'un es quedés de pedra escoltant les teves paraules, desxifrant les frases. Totes les lletres són teves Najwa. Amb la música també has pres el camí, diguem, més feliçment difícil. En comptes de deixar-te portar per tendències que ara semblen estar de moda i de la que vas ser precursora, o acudir als estàndards més corrents, has tornat a ficar-te en un meravellós laberint d'arranjaments complicats i audaços. De sons empaquetatges amb coratge i d'instrumentacions esglaiadores. Com, per exemple, el dramatisme de “El último Primate”. Així que, gràcies Najwa i enhorabona.
Signat, Un fan.