Al quartet de Brooklyn li ha bastat un EP i un any de concerts per convertir-se en la banda més sexy de l'underground, tant el nord-americà com també el britànic, territori on també han calat. El seu LP homònim de debut està cridat a ser un de les fites de la temporada.
Agafat de la mà de les primeres encarnacions de Mi Bloody Valentine, “The Pain of Being Pure at Heart” s'acosta a les primeres de Morrissey i a Sarah Rècords: i si en aquell segell The Field Mice cantaven “This Love is not Wrong”, ara aquests joves pugen aquesta aposta amb “This Love is Fucking Right!”; el criden perquè van sobrats. Més influències: el twee escocès, C86 i el noise-pop quan a aquest so li bullia la sang adolescent. The Jesus And Mary Chain, The Pastels i Black Tambourine ragen pel seu retrovisor. Són marques que porten marcades al rostre. No els pesen. Juguen al “màximum melodrama” i saben rentabilitzar-ho. Hi ha emoció sense fre i cor captivat, hi ha angoixa dels 14 anys. Això en un costat de la balança. En l'altre, la del que ja ha estat ferit més enllà dels 20, la subtilesa i el refinament de la confiança melòdica, la malícia de l'últim fuzz-pop enfront de la sincera vulnerabilitat del primer.
Manipulen les virtuts d'allò que s'ha conegut per fer-se recognoscibles i proveir-se d'una identitat i una consistència. Els seus plors sobre ser jove no prediquen tristesa, sinó el privilegi de sentir-la. Amb el seu LP de debut rebent crítiques epatants, la seva taca d'oli s'estén imparable.